Per què pinto la textura: La filosofia darrere de la memòria dels materials
Vivim en un món d'imatges planes.
Cada dia, milers de fotografies passen davant dels nostres ulls i desapareixen gairebé tan ràpid com apareixen. Es consumeixen en segons, reduïdes a píxels sobre una pantalla.
Potser per això mai no he volgut crear pintures que existeixin només com a imatges.
Vull que existeixin com a objectes.
Objectes que ocupen un espai.
Objectes que dialoguen amb la llum.
Objectes que conviden a aturar-se.
Perquè una pintura mai no hauria d'acabar allà on comença el llenç.
Pinto la memòria dels materials
Sovint em pregunten per què les meves pintures semblen envellides.
La resposta és senzilla.
No m'interessa fer que una cosa sembli antiga.
M'interessa fer que una cosa es senti viscuda.
Un mur esquerdat, una façana erosionada o una superfície industrial desgastada expliquen una història sense necessitat de paraules. Les capes s'acumulen. El temps deixa empremtes. La imperfecció es converteix en identitat.
No intento esborrar aquestes marques.
Les celebro.
Per això sovint descric el meu treball amb una frase molt senzilla:
Pinto la memòria dels materials.
Per a mi, els materials mai no són passius.
Recorden.
I cada pintura comença escoltant allò que els materials tenen per explicar.
La textura no és un efecte
La textura no és una cosa que afegeixo al final d'una pintura.
No és decoració.
No és un truc visual.
És el llenguatge de la mateixa obra.
Cada capa de guix, pols de marbre, serradures, collage, pigments minerals i superfícies erosionades forma part de la narrativa.
Algunes capes desapareixen.
D'altres romanen visibles.
Com els records, conviuen.
Res no s'amaga.
Tot deixa una empremta.
Pintar més enllà de la pantalla
Avui dia, gairebé totes les obres d'art es descobreixen per primera vegada a través d'un telèfon mòbil.
Paradoxalment, les meves pintures estan creades per resistir aquesta experiència.
Una fotografia pot mostrar la composició.
Pot mostrar el color.
Fins i tot pot suggerir una atmosfera.
Però no pot revelar el pes.
No pot revelar el relleu.
No pot mostrar la manera com la llum es desplaça sobre una superfície texturada al llarg del dia.
Aquestes qualitats només existeixen davant de l'obra original.
I aquesta diferència és important.
La història neix abans que la imatge
Mai no començo una pintura preguntant-me:
«Com hauria de ser aquesta obra?»
Prefereixo preguntar-me:
«Quina història ha d'explicar?»
Els materials responen aquesta pregunta molt abans que els colors.
Cada esquerda parla de resiliència.
Cada superfície erosionada parla del pas del temps.
Cada fragment de collage conserva la memòria d'una altra vida.
La textura permet que aquestes històries esdevinguin físiques.
Sense ella, continuarien sent només idees.
Un art que pertany a un espai
No crec que una obra d'art hagi de limitar-se a decorar un interior.
Les millors obres acaben formant part de la identitat d'un lloc.
Construeixen atmosfera.
Creen silenci.
Desperten curiositat.
Conviden a aturar-se.
En aquest sentit, crec que l'art contemporani i el disseny d'interiors comparteixen un mateix propòsit.
Cap dels dos consisteix simplement a omplir un espai.
Tots dos busquen crear significat.
Quan parlen el mateix llenguatge, una obra deixa de ser simplement un objecte penjat en una paret.
Passa a pertànyer veritablement a aquell lloc.
Per què em nego a pintar superfícies planes
Una pintura completament llisa pot ser preciosa.
Però no parla el meu llenguatge.
M'apassionen les superfícies que revelen la seva història en lloc d'amagar-la.
Els materials que envelleixen amb dignitat.
Les imperfeccions que adquireixen més significat amb el pas del temps.
Perquè la vida no és plana.
L'arquitectura no és plana.
La memòria tampoc no ho és.
Per això les meves pintures tampoc no haurien de ser-ho.
Cada capa que afegeixo és una invitació a mirar una mica més.
A apropar-se.
A descobrir allò que no era visible a primera vista.
En un món que ens anima a consumir imatges tan ràpid com sigui possible, jo trio crear obres que conviden exactament al contrari.
A aturar-se.
A observar.
A descobrir.
Perquè les coses més importants de la vida rarament es troben a la superfície.
Sergio Aranda
La textura és el lloc on el temps es fa visible.